U.E. SANT ANDREU- CRÓNICAS

EL SANT ANDREU BRINDA CON EL NARCÍS SALA POR SU PRIMERA VICTÓRIA

El barrio de Barcelona con más futbol y mucha historia, el Sant Andreu, consigue su primer triunfo de la temporada frente al Olímpic de Xàtiva

El Sant Andreu lograba sus primeros tres puntos en el grupo tercero de la Segunda B. La víctima fue el Olímpic de Xàtiva que no perdió nunca la cara al partido. El conjunto valenciano mereció más. Los goles de Dídac y Nando bastaron para tumbar al Olímpic. 

 El partido empezaba con un gol muy tempranero a favor del Sant Andreu. La falta sacada por Xavi Jiménez y empujada a la red por Dídac. El Sant Andreu quería imponer su juego y en la primera jugada del partido obtenía el gol. En los primeros minutos de juego, el conjunto catalán quería tener la pelota con la triangulación y la incisión por las bandas de Fran Grima y Arnau Tobella . El equipo de cuatro barras creaba mucho peligro a balón parado y con los centros buscando área, así prueba de ello, el conjunto liderado por Piti Belmonte tenía su segunda oportunidad en las botas del delantero Nakor Bueno. Un Sant Andreu muy enchufado en los primeros instantes dejando a la sombra al Olímpic de Xàtiva.

A partir del minuto 20 de la primera, el conjunto valenciano daba sus primeras señales de vida. Los jugadores claves del Olímpic aparecían. Fran Moreno, Vaquero y Nando Ramón se echaban el equipo a las espaldas.  El equipo de la Comunitat Valenciana empezaba a incomodar al Sant Andreu. El partido se rompía y las apariciones en las respectivas áreas por parte de los dos equipos eran constantes. Los tres zurdazos de Fran Moreno por parte del Olímpic y los desbordes de Quim Araujo del Sant Andreu marcaban las respectivas ocasiones.  El minuto 49 dejaba un posible penalti a Grima por parte de uno de los centrales del Olímpic de Xàtiva. Todo parecía ya acabado pero en los últimos instantes, el delantero del Xàtiva, Nando Ramón,  empataba el partido. Las tablas en el marcador en una primera parte muy igualada.

La segunda parte empezaba calcada a la primera, primera ocasión a balón parado para el Sant Andreu. Nakor Bueno remataba un balón flojito a las manos de Francis. El equipo de Barcelona perdía la posesión y se empezaba a desdibujar del partido. Las tímidas ocasiones  provocadas por el ágil Quim Araujo eran las únicas oportunidades para el Sant Andreu.

El Olímpic de Xàtiva cogía la batuta y tenía la posesión del balón.  Las peligrosas entradas por banda de los de Toni Seligrat se convertían en peligro constante. Un gran Alex Vaquero y un fenómeno Quintana se hartaban de desbordar por las bandas del Narcís Sala.  El Sant Andreu estaba grogui. El partido se volvía a romper, las contras y los ataques fugaces de los dos equipos se producían sin cesar.  Hasta que en el minuto  42 casi sin merecerlo, después de muchas imprecisiones, el gol de Nando llegaba a la red y adelantaba al Sant Andreu en el marcador. Y así hasta la conclusión del partido. Los últimos instantes del encuentro fueron broncos y trabados. El Olímpic de Xàtiva buscaba el empate y el Sant Andreu buscaba tranquilidad para su primera victoria. El colegiado pitaba el final y el Sant Andreu conseguía su primer triunfo.

Bernat Díez

2008-2011: L'essència de Josep Guardiola


Com la fragància d'una bona colònia, com la sensualitat d'una poesia, així, d'aquesta manera ha impregnat l'essència de Josep Guardiola en el Futbol Club Barcelona. ''La paraula Viva'', com deia Maragall, surt de la seva boca quan parla, o potser recita? Les seves paraules no són nocives, sempre des del respecte i amb elegància, molta elegància. El saber fer, i el saber com fer-ho han anat marcant el seu camí a la glòria. Petits passos que han sigut culminats amb un Barça gegant, un conjunt imparable, en part, per ell, perqué el Barça actualment és Guardiola. En Pep és un mirall on tothom es vol mirar. L'home que va portar els 'Coldplay' als vestuaris, l'home que va firmar una temporada màgica amb sis copes, un home que mai cau en provocacions. Un geni de Santpedor que sap com guanyar i com motivar. Josep Guardiola va entrar al club blaugrana prometent treball, i molts li van donar l'espatlla. Qui s'atreveix avui en dia a possar en dubte la figura de Guardiola?

La presentació del nou míster, Josep Guardiola,en el Camp Nou va ser clara i concisa: Ronaldinho i Deco fora. Tot i començar amb una derrota a Los Pajaritos contra el Numancia de Soria, tot el demés vàren ser punts, tots els equips sortien dels encontres contra Guardiola amb un sac de gols. El plat fort d'aquella temporada va arribar el 2 de maig al Santiago Bernabeu. Els blaugranes van assaltar 'La Casa Blanca' amb un contundent 2-6. El Futbol Club Barcelona havia marcat un punt i final al domini de la 'Galàxia Blanca'. El regnat culé havia començat.
La lliga ja estava a la butxaca, el següent pas era la Copa de Campions i la Copa del Rei. El primer títol va caure a Mestalla contra l'Athletic de Bilbao. Els lleons de Caparrós van rugir amb força però finalment el ''Guardiola Team'' va alçar la Copa de Sa Majestat. El segon títol va ser la consolidació de la Lliga. El pas més difícil va ser la conquesta de 'l'orelluda'. El Chelsea de Lampard, Drogba i companyia volia fer baixar dels núvols als homes d'en Pep. L'herència de Jose Mourinho havia deixat petjades significatives a la Colònia Britànica capitanejada en aquells moments per Ancelotti. L'objectiu del Chelsea en aquelles semifinals d'Europa era clar: Esperar al Barça a la reraguarda, pilotes als aires i poc futbol, molt poc futbol. L'anada al Camp Nou va acabar amb empat a zero, la batalla dura tindria lloc al Pont d'Stamford. El gol de Michael Essien feia que es compliquessin molt les coses, però quasi al final del partit es va produir el miracle: El gol d'Andrés Iniesta. El futbol havia fet justícia. L'empat a gols va significar un lloc pel Barça a la final de Roma. La final contra el Manchester United va ser un pur tràmit ja que els gols de Samuel Eto'o i Leo Messi van fer coronar-se al Barça com a rei de l'Olimp. El F.C.Barcelona ja tenia la seva tercera Copa d'Europa a les seves vitrines. El conjunt català havia signat una temporada màgica amb el 'Triplet'.

L'estiu del 2009 va suposar la primera i única errada de l'era Guardiola. Un suec amb molta mala llet va aterrissar al Prat. El seu nom era Zlatan Ibrahimovic i va vindre com a recanvi de Samuel Eto'o. El propòsit va ser canviar la fúria i l'entrega africana per la passivitat sueca, una decissió tràgica. La temporada 2009/2010 va començar amb tres títols més: La SuperCopa d'Espanya contra el Sevilla, la SuperCopa d'Europa contra el Shaktar i el Mundialet de Clubs contra Independientes de la Plata. Guardiola havia complert el seu objectiu: Fer un Barça gran, grandiós. Els sis títols eran el 'Repóker' d'una temporada esplèndida, els sis títols eran la consolidació d'un estil de joc. Un estil únic que consistia en tractar bé a la pilota i fer un bon futbol. La lliga arrencava amb un Barça gegant, el conjunt de Guardiola guanyava els partits d'una manera fàcil però d'una manera menys brillant i més efectiva. El nou davanter, Ibrahimovic, no s'adaptava a l'estil marcat per Xavi i companyia. El mes de gener va portar una molt bona notícia: El món del futbol condecorava a Messi com el millor jugador del planeta amb la Pilota d'Or. L'astre argentí format a la Masia era el nou emperador. La lliga es va guanyar al Sánchez Pijuán, però es va perdre la Copa de Campions i la Copa del Rei. L'Inter de Milà amb futbol poc vistós va deixar al Barça de Guardiola sense la seva segona final a Europa. El conjunt culé continuava manant en els terrenys de joc, l'essència del 'Tiki-Taka' era la mateixa però hi havia una poma podrida al vestuari, el gegant Zlatan va portar greus incidents a la ciutat esportiva, el suec es va atrevir a possar en dubte al 'filòsof'. L'home més car del club va sortir per la porta secundària. Durant aquell estiu també va marxar del club Yaya Touré, la solució va ser el fitxatxe del 'Jefecito' Mascherano. David Villa ' El Guaje' va canviar la terra de les flors valencianes per la terra de la senyera. Els diners del Senyor Florentino Pérez, nou president del Reial Madrid, volian fer altre cop un equip gran i senyorial, per aquest motiu es va contractar a un putxineli, un autèntic aclaparador de masses. Jose Mourinho era el nou ' Coach' blanc.

La temporada més difícil de 'L'època Guardiola', potser. Les crítiques, els insults, les acussacions falses, les xerrades infantils portuguesses, les faltes greus de respecte i de moral, la creació de la 'Central Lechera'( Marca i AS ho saben molt bé), les trampes futbolístiques, els enganys i un munt més de coses extra-futbolístiques van marcar la temporada 2010-2011 del Reial Madrid. El resultat pels blancs va ser una Copa del Rei. La lliga del futbol va ser del Barça, un cop més. El resultat pel Futbol Clu Barcelona va ser: Una lliga, una Copa d'Europa, una Pilota d'Or per Messi, aplaudiments, reverències, admiració, una 'maneta' i el món sencer als seus peus. Un mètode, un model de joc i de vida futbolística ideat per Josep Guardiola. Un home elegant, amb classe, humil, majestuós i molts més qualificatius que s'escapen. Un Barça que encara no ha tocat sostre ja que la nova temporada 2011-2012 comença amb una SuperCopa d'Espanya i una SuperCopa d'Europa sota el braç. Les vitrines es quedan petites. El 'Dream Team' de Cruyff queda lluny i el Barça de Guardiola sona amb més ressó. Nous homes( Thiago, Cesc i Alexis) i un mateix objectiu: Seguir fent Història.
Prengui'n lloc i gaudeixin de l'espectacle d'en Pep.

11 de setembre del 2011
Bernat Díez

PERSONATGES, DAVID VILLA

EL MINER DE TUILLA

Allà on es va formar un poble ibèric, allà on el paissatge és verd i es veu sidra. En un petit poble enomenat Tuilla van veure nèixer a David Villa.

Fill d'un miner, humil des de petit i estimat allà on va.

Però ara toca parlar del Villa futbolístic. David es va criar a la cantera del Sporting de Gijón on l'afició ja cridava 'Guaje' en el Molinón. Es va guanyar el cor dels aficionats i va decidir canviar d'aires rumb a Saragossa. Langreo veia com la perla de la cantera marxava a terres aragonesses, com en els seus temps havien emigrat altres idols com Luis Enrique, Quini i Abelardo.

A la Corona d'Aragó va tardar poc en fer-se estimar donant a La Romareda la Copa del Rey, el primer títol del 'Guaje'. La final va tenir lloc a Montjuic i el Saragossa es va impossar al Reial Madrid.

El València necessitava un airet de garanties per celebrar molts gols a Mestalla, i qui millor per fer-ho que David Villa? Amb el set a l'esquena, una mica més madur i amb fam de gols va abandonar Saragossa per convertir-se en el nou fitxatxe ''Ché''. Amb David Villa la 'Paella-Mecànica' va aconseguir triomfs i títols com la Copa del Rey. Després arribarien a l'entitat valencianista jugadors com Silva, Mata i Pablo Hernández amb els que formaria una associació temible coneguda amb el nom de 'Pequeños bajitos'. En els estadis ja es començava escoltar: ''Illa,illa,illa, Villa maravilla''.

El Reial Madrid va trucar a la seva porta però Villa no estava a casa o no va sortir a rebre'l. El 'Guaje' volia provar una nova destinació però el València no el deixava marxar. L'últim any de Villa ja no era el mateix, l'asturià ja no reia, ja no disfrutava. Alguna cosa havia canviat.

Arribat l'estiu el F.C.Barcelona li va guinyar l'ull i ell va decidir correspondre amb una gran abraçada. Així doncs amb el permís del Senyor Llorente va canviar el ratpanat valencià per la senyera catalana.

David Villa va arribar a la ciutat Condal com un autèntic heroi, ,el que és, i es va ficar la afició blaugrana a la butxaca. Perqué amb el permís de Zlatan, hem trobat un davanter pur, humil, treballador, golejador. I el que és més important, David Villa és culé i té sang blaugrana.

22 DE SETEMBRE DEL 2010

BENVINGUTS A L'ESPANYA CORRUPTE

Si, no ens enganyem, Espanya és un país corrupte. Si Adolfo Suárez aixequés el cap i agafés de nou el timó del govern espanyol es trobaria un estat amb una crisis profunda i uns polítics que enganyen i roben. I és que el pare de la democràcia, el senyor de UCD no va deixar el país així, ple de fraus i enganys.
Mirant el passat podem trobar alguns exemples de corrupció a Espanya, com L'escàndol Matesa(1969) organitzat per membres de l'Opus Dei en els últims anys de la dictadura franquista, que va consistir en un frau amb màquines de tèxtil en el territori espanyol. Van haver-hi greus conseqüències i alguns membres de l'Opus Dei van deixar de gaudir del suport de Franco i de la seva mà dreta Carrero Blanco. Però tirem més endevant, durant el govern del socialista Felipe González es va produir l'enomenada ''Guerra Bruta'' amb l'ajuda del GAL( Grupos Antiterroristas de Liberación) contra el grup terrorista del País vasc, ETA. La ''Guerra Bruta'' i la corrupció de Luís Roldán, general de la Guàrdia Civil, van fer caure el PSOE governat per Felipe González.

Però en l'actualitat els casos de corrupció s'han multiplicat. Podem citar molts d'ells que han fet un mal important al país i ens fan dubtar de les persones que estan per sobre nostre, per resumir, els que ens governan. Sense anar més lluny, el famós cas a Marbella conegut com a ''Caso Malaya'' que ha assentat actualment a 95 diputats en els jutjats . En aquest frau urbanístic es veuen implicats personatges com el president del Sevilla, José María del Nido o el ex alcade de Marbella, Julián Muñoz.
O qui no coneix el famós cas Millet? Que en el estiu del 2009 va ser culpat per estafar dos milions al Palau de la Música Catalana(Barcelona). No consegueixo entendre com el senyor Fèlix Millet per el simple fet de tenir uns certs anys no hagi tingut ningun càstig.
I per últim destacar el ''Caso Gürtel'' castigat per el jutge Baltasar Garzón. Aquest frau tenia com a ''Jefe'' al senyor Francisco Correa i les seves empreses manipulades. El ''Caso Gürtel'' va afectar al PP i va esquitxar a persones com Francisco Camps, polític del PP al País Valencià.

Són només tres exemples de molts més actes corruptes. Alguns d'aquests no han sortit a la llum encara, potser mai es desvelan. Qui ens guia? Qui és polític? On van els diners públics? Preguntes d'un periodista. Algú les pot respondre?

28 de setembre del 2010

PERSONATGES, VÍCTOR VALDÉS

LA PANTERA DE L'HOSPITALET
Ser porter del F.C.Bareclona és complicat, no podem dir que sigui fàcil i sino que li preguntin al gran Zubizarreta, Hesp o Busquets que van patir en primera persona les exigències del Camp Nou. En aquesta vida hi han tres oficis molt complicats: Metge, arquitecte i porter del Barça. Però el 14 de gener del 1982 l'Hospitalet es convertiria en un municipi molt important per Catalunya i més concretament per el barcelonisme, en aquesta neixia el futur guardià de la porteria del F.C.Barcelona.

Víctor era el seu nom i el destí voldria que un any amb les seves parades i intervencions fes història amb el club català. Un noi que no volia fer de porter, que es posava trist quan els seus companys marcaven gols i a ell l'escridassaven quan els rebia, així era el gran Víctor Valdés. Però aquest noi amagava alguna cosa, era hàbil, atent i amb reflexes. Aquestes qualitats van cridar l'atenció a la Penya Barcelonista Cinc Copes, un filial del F.C.Barcelona que va apostar per el jove porter de només deu anys. Els seus pares van marxar a Tenerife i ell es va voler quedar-se a la Masi per complir un somni. La cosa no va funcionar, Víctor enyorava a la família i les trucades telèfoniques amb la seva mare sempre finalitzaven amb plors. El jove porter va decidir plegar als cinc messos de provar amb el filial i anar amb la seva famíla a les Cànaries. 
Al estiu següent les coses donarien un gir de noranta graus, el torneig de futbol de categories inferiors que emetia la cadena Canal Plus on participava el F.C.Barcelona va fer obrir els ulls a Victor. El de L'Hospitalet volia tornar a formar part d'aquell equip, el somni tornava a reviure. Els entrenaments amb un 'equipet' de Tenerife i les sessions amb el seu pare a la platja tinerfenya van fer possible la seva tornada a casa, la seva casa.
La Masia de 'Can' Barça li va obrir les portes de nou, era la seva oportunitat i no la volia desaprofitar. Però la carrera de Victo Valdés amaga un sofriment molt gran, li engoixaven els partits dels dissabtes i s'ho callava, el gran porter s'ho callava. La seva ambissió no li permitia tornar a plegar, ell volia ser gran.
A la temporada 2002-2003 li arribaria la seva gran oportunitat, debutava amb l'equip blaugrana a l'estadi. Les coses no van anar bé aquella temporada i Louis Van Gaal el va 'regalar' a la banqueta i poc després el ''desterraria'' altre cop al  Barça B. Victor Valdés no podia caure, ara no, continuaria lluitant per l'amor a la samarreta blaugrana. Amb Rijkaard al timó el porter va tornar a ser titular, una titularitat que ningú li ha tret fins aleshores. Perquè el gran Valdés s'ha consagrat, s'ha doctorat amb això dels miracles ja que ha parat lo imaparable, que li preguntin a Didier Drogba en les semifinals de la Copa d'Europa del 2009 o a 'Tity' Henry les moltes pilotes que li va treure en la final de Champions del 2006 a París.

Amb tres 'Zamoras' a les esquenes i quinze títols a les seves mans Victor Valdés ha triomfat, ha fet de la porteria casa seva. Un porter màgic amb guans d'or que ha fet història amb el seu equip i ho ha parat absolutament tot. Sota un rostre fred, alguns afirmen xuleria, i uns ulls desafiadors i felins s'amaga Valdés que ha escrit el seu nom per l'eternitat en els pals del Camp Nou

30 DE SETEMBRE 2010

PERSONANTGES, SAMUEL ETO'O

EL LLEÓ INDOMABLE

De pura raça negre, va nèixer a Yaundé(Camerún). Les seves primeres paraules a 'Can Barça' van ser: ''Correré com un negre per viure com un blanc''. I ho va fer, i tant si ho va fer. El Camp Nou el troba a faltar ja que ningú  més ha fet la feina que un dia va fer Eto'o, el gran Samuel Eto'o.
Dic i ho afrimo que Samu ha sigut el més gran, i no només per els gols, sinó per la seva manera de fer, per la seva ràbia i la seva lluita, i per el seu amor a la camiseta blaugrana.
L'entitat el va fer fora, el volien al carrer per ser problemàtic. Què entenem per ser problemàtic? Dir veritats? Dir que ell era el que més treballava? Dir que mentre altres estaven al gimnàs ell estava corrents com el que més? No, no ens equivoquem, a Samuel no s'el va despedir per treure la lleguna a passejar. Això seria una gran farsa ja que el davanter de Camerún ha estat un dels pocs sincers, un home que amb les cartes a la taula ha dit el que pensava, el que ell creia que era just. Dir que a ell li donaven pals mentre altres rebien flors és de ser valent, i Samuel va plantar cara i no va tenir mai pèls a la llengua.
La vida del camerunès a Barcelona no va ser fàcil. El primers dies no veia porteria, deian que el ex del Mallorca ja no tenia 'piles' i el F.C.Barcelona li venia gran. Aviat van tenir que mirar i aplaudir, doncs el lleó va recussitar i la seva fam i entrega van fer donar anys de glòria a la gent blaugrana. Aquella manera de pressionar al porter, les seves ganes al Reial Madrid, el seu coratge, el seu saber està en el lloc apropiat i les seves ganes per sempre perdurarà a la memòria del 'culés'. Es va guanyar el nom de l'obra-llaunes europeu, el motiu va ser que Samuel Eto'o va marcar en les dues finals de Champions que va disputar amb el Barça. Va marcar l'empat a París contra l'Arsenal de Wegner i Henry i va marcar el primer gol del F.C.Barcelona a Roma contra el Manchester United. Dos gols d'Eto'o que van significar dues copes de campions a les vitrines de la ciutat catalana.
Va viure anys formidables al costat de l'astre Ronaldinho i el gran Deco, després es convertiria en el soci de Leo Messi. L'home negre, la pantera de Camerún es va fer gran, molt i molt gran. Un nen era quan estava al Mallorca fent enfadar a Luis Aragonés, un home es va convertir a Barcelona quan es va negar a seguir jugant davant els crits racistes de La Romareda.

Però Samuel Eto'o també ha estat un punt de refelxió. Podem dir que l'únic error de la 'Era Guardiola' ha estat deixar escapar a la perla negre. Un gran error canviar la sang i la ràbia africana de Samuel per la passivitat i les poques ganes de Zlatan Ibrahimovic. Per això ara podem dir ben clar que el dorsal número nou del Barça sempre portarà el nom de Samuel Eto'o.
11 D'OCTUBRE 2010

MEMÒRIA LLUÍS COMPANYS

70 ANYS SENSE LLUÍS COMPANYS
Avui 15 d'octubre del 2010 es compleixen setanta anys de la mort del president Lluís Companys. En el castell de Montjuïc hi ha hagut un acte en homenatge al mític president català.

Com cada quinze d'octubre des de fa seixanta vuit anys, el partit polític d'Esquerra Republicana ha rendit un homenatge al etern Lluís Comapnys. El partit catalanista liderat per Joan Puigcercós es reunia a les sis del matí a les portes del castell de Montjuïc per fer una desfilada amb antorxes i amb banderes catalanes fins on Lluís Comapnys fou afussilat el quinze d'octubre del 1940 per les forçes feixistes. El partit polític desfilava silenciosament acompanyat de seguidors d'Esquerra, admiradors i seguidors de Lluís Companys i la premsa.
Els que caminaven s'han acostat mica en mica a la paret on van disparar a Lluís Companys. Amb una imatge gegant del rostre del personatge han parlat Joan Puigcercós, Jordi Porta, filòsof català i president de la UNESCO, i Oriol Aamorós, secretari de la comissió d'immigració del parlament de Catalunya.Els tres personatges públics s'han desfet amb elogis vers a Lluís Companys i la seva lluita per el poble català, el final de les seves paraules finalitzava amb un crit solemne:''Visca Catalunya lliure''.
Posteriorment s'ha fet la entrega floral davant la paret del afussilament i segons més tard l'acte ha finalitzat amb el cant dels Segadors. Focs artificials i esmorzar amb coca i xocolata tancaven finalment l'homenatge a Lluís Companys.

Bernat Díez- Castell de Montjuïc


Memòria en honor a un home que va lluitar per una causa


Lluís Companys i Jover va nèixer a Lleida l'any 1822. Va ser junt a Fransesc Macià la figura més important del catalanisme durant la Segona República espanyola. Un home lluitador, valent, amb do de paraula i un gran carisme va velar per Catalunya, la seva Catalunya.
Durant la seva carrera política va ocupar càrrecs importants: President del Parlament de Catalunya, president d'Esquerra Republicana i per últim president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola.
L'home que el 14 d'abril de l'any 1831 va sortir al balcó de l'ajuntament de Barcelona per proclamar la República. L'heroi que en els fets d'octubre de 1934 va plantar cara al govern espanyol ,dirigit per la CEDA, proclamant la República Catalana. Però les forçes van començar a fallar durant la Guerra Civil espanyola(1936-1939) quan Companys intenta ressistir per Catalunya sense èxit. Finalment l'any 1939 abandona les terres catalanes per marxar a l'exili a França. Allà continuaria lluitant per la Generalitat de Catalunya.
El 1940 es detingut per la Gestapo a França i enviat inmediatament a territori espanyol. Lluís Companys va ser jutjat per un Consell de Guerra que el va condemnar a mort per ser el responsable dels fets a Catalunya durant la Guerra Civil. El 15 d'octubre d'aquell mateix any va ser afussellat al fossat de Santa Eulàlia(Castell de Montjuïc). Un crit va marcar el punt i final de l'heroi català:''Per Catalunya!''.
Companys moria amb honor i amb un ''privilegi'': Ser el primer president assessinat després de ser escollit amb democràcia.
''Tornarem a lluitar, tornarem a sufrir, tornarem a vèncer'' Lluís Companys
15 D'OCTUBRE 2010

EPÍSTOLA

Estimada rectora,

El poble català avui ha hagut de callar. Els heu fet callar de mala manera pel simple fet de perseguir uns ideals. Un somni que avui ha patit un fort tomb, Catalunya no ho mareix. Hem hagut de lluitar molt, sempre nedant a contracorrent per seguir somiant. I vosté ens vol fer callar? No ens ho mareixem. Tenim una cultura, tenim unes tradicions, tenim un himne, tenim una llengua pròpia i volem seguir caminant. Els segadors alçarien la falç i ens ajudarien a seguir, els versos de Bonaventura Carles Aribau ens animan a no caure i el suport incondicional de Lluís Companys ens guia des del cel. Són molts els que han donat la vida per Catalunyai sincerament amb la suspensió de l'acte convocat avui a l'Autònoma de Bellaterra amb la presència de Joan Laporta representant Solidaritat Catalana ens esteu tancant portes, i sens voler ens acostem mica en mica a l'època del franquisme que limitava el dret a la llibertat d' expressió. No estem en una democràcia? No tenim dret a un vot lliure sense que ningú ens questioni? 
Si ha llegit atentament veurà com en cap moment he mencionat la paraula independència. Sincerament crec que no és necessari ja que actualment ningú hauria de negar que Catalunya no es pot valdre per si mateixa. Però el poble espanyol ens diu heretges i no vol que parlem la llengua catalana, un idioma aspre segons ell. El català és dolç, una llengua pura i romàntica que mulla de bellesa els millors poemes. Un català llemosí que ha tenyit de rosa i passió el món de les lletres catalanes.
Per tots aquests motius trobo intolerable l'actuació d'avui. Espero que em comprengui i entengui que ha ferit els meus sentiments i els de molta gent. Però parlo clar i amb català quan li dic que si no ens va fer caure l'assetjament dels nacionals a la Guerra Civil, si hem suportat els insults vers a nosaltres, si hem plorat i hem patit per mantindre viva la flama d'un poble sencer, no ens farà caure la suspensió d'un acte.

10 DE NOVEMBRE 2010

EL CLÀSSIC(2010-2011)

Repòquer i música blaugrana


El F.C.Barcelona humilia al etern rival amb un 5-0 espectacular

Això es veia a venir, el Barça és molt gran i un cop més ho ha tornat a demostar. Un equip de somnis, un equip que  balla i composa sinfonies. L'art té un nou quadre titulat F.C.Barcelona.

El clàssic va començar a principis de temporada amb les provocacions inútis de José Mourinho a les banquetes del Reial Madrid. La setmana començava amb l'enomenada Guerra Freda entre el portugès i el gran Josep Guardiola, rivalitat a les banquetes, però jo em pregunto i els jugadors què? Són ells els que tenen la última paraula i avui dia 29 de novembre s'ha tornat a demostrar qui mana en el terreny de joc. Doncs si, clarament el Barça de Guardiola, un Barça que enamora i segueix fent història. Una màquina, un volcà de color blaugrana que avui ha aniquilat al Reial Madrid de Cristiano Ronaldo. Un bany futbolístic des de el minut 1 fins al minut 90 amb el barça tocant i tocant la pilota i un Reial Madrid corrents i corrents darrera d'ella. Un espectacle, una verdadera obra futbolística de entrega, carisme i màgia. L'impotència blanca ha arribat fins a l'extrem amb un Sergio Ramos violent pegant a Carles Puyol i a Xavi Hernández, un Cristiano Ronaldo desafiant amb una empenta a Pep Guardiola, i és aquesta nit ha sigut una gran taca madridista, un equip senyorial que ha estat vençut per guerrers catalans. La rabia i les paraules contingudes del culé avui han explotat. Teniam ganes de viure una cosa així ja que el 2-6 ja quedava molt lluny, el gol d'Andrés Iniesta a Stamford Bridge ja quedava molt lluny. Teniam ganes de fer callar al tècnic portugès i fer-li veure que som el Barça i mai ens rendim. Seguim caminant i marquem les pases de color blaugrana. Seguim clamant al vent per dir-li que som aquí i que mai hem marxat.
No us podeu imaginar el que significa ser Culé en aquests moments, no us ho podeu imaginar...

30 de novembre del 2010

SANT VALENTÍ

SANT VALENTÍ O SANT CORTE INGLÉS?


El dia dels enamorats, o això diuen, arriba cada 14 de febrer. Les parelles mostren el seu costat més romàntic i es regalen detalls per consolidar o celebrar el seu etern amor. Una gran empresa tot això ho sap, ho aprofita i ho exprimeix fins a més no poder. Parlo d'El Corte Inglés, el gran magatzem espanyol il.lumina els aparadors i les televisions amb propagandes i productes per celebrar el dia de Sant Valentí. És obligat ,o això sembla, celebrar el dia dels enamorats. Hem de comprar i gastar ja que la nostra parella s'ho mareix, així ens ho fa entendre el Corte Inglés. Algú s'ha preguntat per quin exrany motiu els productes del dia dels enamorats son veremells o tenen quasi tots forma de cor? O encara més extrany , algú s'ha preguntat per quin curiós motiu ens sentim malament si arribat el dia no regalem res a la ànima bessona? Coses extranyes, molt i molt extranyes. El dia dels enamorats, el Dia de la Mare i malauradament el Nadal són actualment 'Made in Corte Inglés'. Dic el dia de la mare ja que el majestuòs magatzem impulsa tindre un gran detall amb la nostra santa mare. I no dic santa amb ironia, una mare és Santa per naturalesa, i qui es senti orgullós de la seva mare no té per que esperar a la benvinguda d'aquesta dada ja que un detall amb la impulsora de la teva vida el pots tindre qualsevol dia de l'any, o cada dia, si un vol. Tenim un problema, un gran problema al territori català, Què representa que hem de fer el durant aquest 14 de febrer? El dia dels enamorats a Catalunya no és Sant Jordi? Si comencem a fallar a les nostres tradicions, malament anem. Aquí a Catalunya Cupido llença roses i regala llibres. Els carrers catalans s’omplen de parades floristes  i les parelles es besen amb passió sota l’atenta mirada de la senyera catalana. Si perdem el nostre dia dels enamorats, què ens queda? No és radicalisme, simplement és catalanisme. Una lluita constant per no perdre la nostra identitat com a poble. És massa exagerat? Poder si, però si ens omplim la boca parlant de drets, cultura o llibertat, no podem girar la cara i deixar passar que hi hagi més gent celebrant una festa d’origen anglès. La nostra festa de l’amor és el 23 d’abril, i és diu Sant Jordi.  

15 de febrer 2011